Les Xicoies segons ALBERT VILARÓ

Publicada en Publicada en Si no el millor es un dels millors Restaurants d'Andorra on la qualitat s'uneix al saber fer

Les Xicoies segons ALBERT VILARÓ , Feu-ne l’experiment, que és científicament demostrable. Coneixement empíric: agafeu un amic de ciutat i amb poca tirada a expedicions a l’alta muntanya i convideu-lo a menjar unes xicoies acabades de collir, amanides amb el mínim denominador: un rajolinet d’oli bo-bo, vinagre de veritat i una mica de sal d’escata gran. Els carnívors sibarites hi poden afegir un tall de cansalada passada per la paella. Quan li digueu que s’ha menjat allò que ell coneixerà sobretot com a pixallits, en la seva rústica versió de prada alpina, li costarà de creure-ho, de cosa tan fina i delicada com és, les tres estrelles Michelin de les herbes. Ah, mira, noi, passa que aquestes exquisideses no les teniu, allà baix. I això que ben poques verdures són tan universals, tan esteses i tan reconegudes. Del Taraxacum officinale, com en diuen els taxonomistes, se n’aprofita tot. Passa amb la majoria de les espècies del gènere Taraxacum, de la família de les asteràcies, format per tantes varietats que els botànics no es posen d’acord a l’hora de comptar-les i classificar-les. I això que totes, en principi, són comestibles. En mengen a Grècia, al Japó, al Magrib, a tot arreu on creixen, que és a la major part del planeta, perquè són plantes molt poc exigents. A la postguerra espanyola, de les arrels en feien un horrorós succedani del cafè. Però les nostre xicoies, les que broten així que la neu es fon, són especials, circumstancials, efímeres. Són les nostres: ens semblen un endemismLes Xicoies segons ALBERT VILARÓ , Feu-ne l’experiment, que és científicament demostrable. Coneixement empíric: agafeu un amic de ciutat i amb poca tirada a expedicions a l’alta muntanya i convideu-lo a menjar unes xicoies acabades de collir, amanides amb el mínim denominador: un rajolinet d’oli bo-bo, vinagre de veritat i una mica de sal d’escata gran. Els carnívors sibarites hi poden afegir un tall de cansalada passada per la paella. Quan li digueu que s’ha menjat allò que ell coneixerà sobretot com a pixallits, en la seva rústica versió de prada alpina, li costarà de creure-ho, de cosa tan fina i delicada com és, les tres estrelles Michelin de les herbes. Ah, mira, noi, passa que aquestes exquisideses no les teniu, allà baix. I això que ben poques verdures són tan universals, tan esteses i tan reconegudes. Del Taraxacum officinale, com en diuen els taxonomistes, se n’aprofita tot. Passa amb la majoria de les espècies del gènere Taraxacum, de la família de les asteràcies, format per tantes varietats que els botànics no es posen d’acord a l’hora de comptar-les i classificar-les. I això que totes, en principi, són comestibles. En mengen a Grècia, al Japó, al Magrib, a tot arreu on creixen, que és a la major part del planeta, perquè són plantes molt poc exigents. A la postguerra espanyola, de les arrels en feien un horrorós succedani del cafè. Però les nostre xicoies, les que broten així que la neu es fon, són especials, circumstancials, efímeres. Són les nostres: ens semblen un endemism

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *